Versión de un cuento: el flautista de Hamelín

POL. LLENGUA CATALANA.
Segon Trimestre. 9 de febrer de 2006
Versió d’un conte: el flautista d’Hamelín

Aquesta és una versió de la història del flautista d’Hamelín. L’avarícia dels seus habitants i la seva visió de les rates com a molèstia m’ha fet veure una possible conversió del conte: he decidit canviar rates per pacifistes. Aquest fet m’ha fet canviar més aspectes dels que m’esperava, endut més per la nova lògica de la pròpia narració que per mi mateix. Aquest és el resultat:

Hamelín era una ciutat pròspera. Tots els seus habitants eren adinerats sense excepció; anar-hi a viure si no havies nascut allí era pràcticament impossible degut a la seva elevada diferencia econòmica en comparació amb la resta del món. Per aquest motiu se la coneixia com “la ciutat dels capitalistes”.

En aquella acomodada i benestant ciutat, va succeir quelcom totalment inesperat: un matí, quan els seus satisfets habitants van sortir de les seves mansions, varen trobar els carrers envaïts per milers de pacifistes. Aquests rebutjaven la concentració de poder de què gaudia la ciutat i rondaven per tot arreu, fent grafits als murs, fent manifestacions al mig dels carrers i, en resum, dificultant la vida dels capitalistes.

Ningú acabava d’entendre el perquè d’aquella invasió, ja que els motius que es donaven resultaven massa relatius i ambigus. Hi havia quelcom, però, que preocupa encara més que els motius d’aquella concentració: ningú sabia què fer per tal d’acabar amb aquella “plaga”, tal i com ells els descrivien.

Per més que procuraven fer-los fora, la plaga no disminuïa. Tot i haver-los il•legalitzat, i tot i que no els venien res a les botigues, els pacifistes semblaven multiplicar-se. No se sap com traspassaven les duanes de la ciutat, es remorejava que cavaven túnels o arribaven d’amagat entre els passatgers de vols internacionals. En tot cas, tal era el nombre de pacifistes que, dia rere dia, s’apoderaven dels carrers i fins i tot de les cases, ja que també feien d’ocupes quan podien. Tants eren, que fins i tot la policia marxava espantada.

Davant la gravetat de la situació, els polítics de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses, van decidir unir els seus poders per solucionar el problema. Van convocar el Consell i van prometre cent mil dòlars a qui els lliurés dels pacifistes.

Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista auster, ros i prim, a qui ningú havia vist abans. El Consell en un principi no se’n va fiar massa, ja que dubtava de la seva condició o no d’immigrant, però finalment l’escoltaren. El flautista va prometre lliurar-los de tots els pacifistes de la ciutat aquella mateixa nit.

I així ho va fer. Aquell flautista, músic ben conegut pels pacifistes, va organitzar per aquella mateixa nit un concert de música gratuït fora de la ciutat, i va aconseguir que tots els pacifistes hi assistissin.

El flautista va passejar pels carrers i, mentre ho feia, tocava amb la seva flauta una meravellosa cançó de culte pels pacifistes, que sortien dels carrers i de les cases ocupades encantats pel pròxim concert gratuït d’aquella nit. Els pacifistes van formar una gran filera, per tal de no perdre’s pel camí i poder assistir al l’actuació.

El concert va ser tot un èxit. El flautista, després de l’audició, va seguir tocant la flauta i va portar als que professaven la pau a una muntanya llunyana desocupada, on s’hi van quedar encantats de tenir un lloc on viure tots plegats, aïllats de guerres i diferències socials.

Els hamelinesos, al veure’s per fi lliures d’enemics, van respirar alleujats per primer cop durant molt de temps. Van tornar als seus pròspers negocis, i tant feliços estaven que van organitzar una gran festa per celebrar el desenllaç.

Al matí següent, el flautista es va presentar al Consell i va reclamar als polítics de la ciutat els cent mil dòlars promesos. Però aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar: “Ves-te’n d’Hamelín! Segur que ets un pacifista més i ho teníeu tot planejat per treure’ns diners!”

El flautista, enutjat per la equivocada acusació que se li havia fet i per la ingratitud dels hamelinesos, va decidir venjar-se. El dia següent, tal i com havia fet el dia anterior, va fer tombs per la ciutat tocant la seva flauta. Aquesta vegada, però, el meravellós so que sortia de la seva flauta va hipnotitzar als fills dels burgesos.

Tal i com havien fet els pacifistes, els nens van formar una gran filera, sords als precs i crits dels seus pares, i van seguir al flautista. El flautista se’ls endugué ben lluny, i ningú en va saber mai on, ja que mai més tornaren.

A la ciutat, només hi quedaren els rics i ben proveïts habitants, amb gran poder econòmic i protecció per les muralles, però amb un immens pesar d’enyorança i tristesa pels seus fills. Anys més tard, els hamelinesos van escriure aquell relat. Van escriure’l, però, com si el problema s’hagués dut a terme per rates en comptes de pacifistes, ja que van creure que aquelles persones no mereixien el seu respecte ni la seva menció.

Això és el que succeí fa molts, molts anys en aquesta ciutat capitalista d’Hamelín, on mai hi trobareu manifestacions pacifistes ni nens. Ni rates, segurament.